 |
|
Informació del GEPS de Sentmenat |
En nom d'un anomenat "creixement urbanístic pautat", |
| Els Sentmenatencs tenim dos grans actius patrimonials: el conjunt de la parròquia amb el campanar romànic, i el castell de Sentmenat. Ambdós conjunts arqitectònics tenen una història mil-lenària, i ambdós compten amb un entorn que, tot i els més de mil anys d'història, encara conviuen amb espais oberts agrícoles i naturalitzats. Aquesta convinació d'espai obert, zona d'interfase urbana-agrícola i natural (sobretot en el cas del paratge del Castell) conformen una conbinació amb un alt valor patrimonial i pasatgístic. Un dels llocs de lleure pausat (no confondre amb pautat) de vilatans o millor dit, dels pagadors d'impostos de Sentmenat, i un dels llocs on encara és possible gaudir i rerobar-se amb una mostra del que havua estat aquell àmbit agroforestal característic del Vallès que tant havia estimat l'escriptor Pere Quart. Aquests dos conjunts, corren perill inminent de degradació i destrucció irreversible. Tot per una lectura especulativa del pla general urbanístic vigent, gerstionat per l'equip de goveern municipal del Sr Vilaró. El conjunt dels horts de la Rectoria ide les cases dels carrers de la Poca Farina, Rocs o Sabadell, són zona inundable natural. Els nostres avantpassats mai van gosar edificar en aquesta zona. La prudència, la memòria històrica i sobretot el sentit comú els va guiar durant segles per no fer-ho. Ara, números, formules i pretesos informes tècnics, ens volen fer creure que amb la tecnologia actual, les avingudes naturals de la nostre humil riera, no són abstacle per anorrear el verd actual i bescanviar-lo per color gris del ciment. Es corre el perrill que pisos (ben apretats, no es pot mal aprofitat un pam de terra) voltin, millor dit, mig tapin, "com si fos una vargonya" els "darreres" de la parròquia i campanar romànic. Curiosament sembla que la memòria recent dels aigüats del 1962, no està incorporada a les memòries municipals ni a la informació base d'aquests tècnics que dissenyen paisatge urbà qualitats de vida només a partir del ciment. El cas del futur del paratge del Castell encara és més indognant. Es volen fes cases adossades i pisos quasi fins a les portes del Castell. La zona verda compensatòria, sembla que seran les costes del castell. Aquestes costes tenen un alt valor paisatgístic, arqueològic i natural. Ara bé, la majoria dels vilatans les admiren només paisatgísticament, per exemple des del pont de la carretera de Castellar, donat que pel fet de ser molt costerudes fa de mal passejar-hi. Potser és que els nostres càrregs electes es preocupen per fomentar la forma física de la majoria de vilatans i ens volen equiparar a aquells intrèpits i arriscats cercadors de productes naturals que molt preparats per grimpar, recolecten alguns dels excel-lents espàrrecs que hi creixen. A principis dels anys noranta van començar les propostes per urbanitzar la plana del Castell. Pel que havia comentat l'equip de govern d'aquell moment, s'havia estudiat una urbanització amb baixa densitat. Cases separades baixes i aïllades per jardí, tot per mantenir la línia visual del Castell i d'aquell entorn. Hi havia una distància raonable del propi conjunt patrimonial. Era el preu per tornar al poble allò que moralment ha estat nostre, el Castell. En que ha quedat tot allo?. El Castell ha estat el símbol d'un sistema feudal que ha perpetuat en el decurs de 700 anys l'apropiació de renda i treball de la gent del poble. La família dels Sentmenat han arreglat, mantingut i engrandit el seu castell amb les rendes i el treball dels sentmenatencs, obligats des d'antic a reconstruïr les muralles exteriors. Durant segles, a més de censos, delmes, i altres fòrmules de captació de rendes, el castell que els nostres avantpassats val "pagar", ha estat símbol de l'arbitrarietat i imposició d'autoritat de la familia dels marquesos. Això fins a límits anacrònics com empresonar-hi indigents pel fet de furtar un cistell de figues. No es de rebut que sota el pretext de tornar al poble allò que moralment i materialment ha costejat durant segles s'amagui una operació especuladora urbanística que trenca el creixement sostenible del paratge del Castell (tot i que legalment el Castell és els Marquesos i ningú els qüestiona la legal possessió). No és pot obviar alhora de negociar que els qui en els últims 20 anys no han gastat ni un duro en mantenir un edifici catalogat com bé d'interès nacional i malauradament ja en fase de ruïna, ara puguin fer una operació urbanística d'aquesta magnitud amb uns resultats tant negatius per l'interès general i a més continuïn obtenint "graciosament" rendes a partir de la redempció de censos emfiteutics. A sobre, els pobres contribuents d'aquest poble haurem de tornar a comprar un inmoble vell i ruïnós que ens l'han venut durant 700 anys. Ara però amb el paquet de compra de l'antiguitat i va de regal la desaparició d'un entorn. És allò que per un troç de botifarra ens haurem de quedar el porc sencer. És preocupant que els electes que tenim a l'Ajuntament, als quals votem perquè vetllin pel bé comú del poble i perquè els interessos generals estiguin per sobre dels interessos particulars, s'avinguin a operacions com aquestes en les que són quatre els afavorits. És sorprenent que les voluntats de l'equip del Sr Vilaró que tant s'omplen d'igualtat social es pleguin com els millors temps del franquisme a les voluntats dels marquesos. Després de les conferències sobre el Castell organitzades fa mesos pels Amics del Museu Arxiu, sembla confirmar-se que es Sr. Vilaró i el seu equip hi hagi Castell o no, volen tirar endavant el projecte d'urbanització del paratge. Sembla que les seves paraules a una dels assistents a les conferències en el sentit que hi hagi castell pel poble o no urbanitzaran "a l'engròs" i si el Castell cau, i faran una plaça són testimoni del que veritablement pensen. Darrerament hi ha hagut contactes (en presencia del noatre alcalde) amb un inversos estranger (de l'àmbit del món àrab) que compraria el Castell i el restauraria en pocs anys. És una proposta esperançadora, pel poble ni paratge ni castell. L'únic, consol que ens quedarà és que el vell edifici no haurà caigut i que morant entre cases "apretades" i pisos potser veurem la silueta d'un edifici polit i arreglat privat. També ens quedarà la tranquil-litat que els 700 anys de pagament obligatori del Castell dels nostres predecessors sentmenatencs tindran continuïtat amb un nou estil renovat. Haurem renovat el compromís secular amb la família dels marquesos, que a canvi de res, els hi continuarem donant la renda a través dels censos redimibles i especulació urbanística consentida. Aquesta nova modalitat de creixement renyit amb la sostenibilitat amb que alguns polítics municipals s'omplen la boca i empaleguen. Tot plegat un cúmul de disbarats, 30 anys enrera de tot d'això n'haurien dir la llei de l'embut, ara des del govern municipal en diuen un creixement pautat. |
| <-- retorn |
|