 |
|
| La transició a Sentmenat |
A començaments dels anys seanta, a Sentmenat es comencen a instituir les bases de pensament antifranquista. Les diferents associacions aborden en reunions clandestines els temes polítics prohibits pel règim, molts cops també per diversió. Així apareixen les Associacions de Veïns, la Raga i Amics de Sentmenat, on es gestà la futura varietat pensadora de la democràcia.
Amb la creació de l'Associació de Veïns de Can Baixeres i la de Can Palau, ambdues producte de l'interès de millora pel municipi per part del poble, arribaven els preparatius que donarien lloc a noves associacions. Aquestes associacions veinals van tenir un paper molt important a l'hora d'aglutinar la població vers un interès comú, el de fer de Sentmenat un poble digne. Així doncs, es constituï una assocoació que agrupava els "Amics de Sant Cugat", "Amics de Barcelona", "Amics de Sabadell" al voltant del que seria "Amics de Sentmenat". Durant del desembre de 1974 aquesta associació redactà uns estatuts oficials a presentar al Govern Civil per a la legalització dels estatuts, que foren denegats quatre vegades per la qual cosa hagueren d'ésser modificats. La legalització arribà a mitjans de 1975; Ramón Vallbé fou president i Santi Riera secretari. "Amics de Sentmenat" començà realitzant unes xerrades sobre la situació del tèxtil per tal de donar-se a conèixer; participà activament també en la campanya pro-Cementiri Vell per tal d'aconsaguir un parc públic. Donat l'alt número de socis amb qu comptava l'associació, es va publicar un butlleti informatiu: El Ressò. Aquest va començar amb la distribució de dos fulls grapats acabant amb el número 28 que arribà fins a vuitanta pàgines. Aquesta publicació donava veu al debat públic sobre els temes de repercussió local deixant sempre un espai per a la crítica d'unes institucions que no rutllaven, en absolut, a favor del poble
Amb el pas de la Marxa de la Llibertat, Sentmenat prenia valor per a enfrontar-se a la política franquista; així ho va fer en prendre popularment el terreny que, aleshores urbanitzable, va ésser transformat en parc d'usufructe públic. El terreny del Cementiri Vell era aleshores propietat de l'esglèsia. Aquesta tenia l'intenció de cedir-la a l'Ajuntament a canvi de l'asfaltament gratuït del carrer de l'escola de monges. Fins aquí tot anava bé, tenint en compte que l'Ajuntament el destinaria a zona verda. Però el plà es contraposà a l'interès popular en sorgir una oferta de Telefónica, la qual volia comprar el terreny per a la construcció d'una central. Fou aleshores quan la iniciativa popular i la presió del poble, especialment d'Andreu Rossinyol i Maria Riera, sobre l'Ajuntament i l'esglèsia donaren com a fruït un paec per al poble.
Un poble com Sentmenat encara no pot haver patit la sobreposició lingüística des castellà en la vida quotidiana. Així es nota en les nombroses referències que els socis de la revista Ressò publiquen en la secció de cartes dels lectors respecte a la normalització lingüística del català. La unanimitat és evident. Catalunya necessita oficialitzar la seva llengüa oprimida durant 40 anys i recuperar la personalitat perduda entre els anys llençats de franquisme espanyolista. Testimonis del poble denuncien en públic el tracte en espanyol que reben de les institucions, es convoquen manifesacions catalanistes... el poble contribuieix a fer da la seva llengüa un fet quotidia, i no castigat per la política de unificació espanyola. L'espanyolisme més reaccionari, però, no es quedà enrrera, i combatí amb difamacions sobre mals resultats en les assamblees populars sobre la normalització. Com sempre, l'esclavitzat és el que ha d'acceptar l'opressió i l'opressor trepitja instintivament qualsevol manifestació de catalanisme. Així ho demostra la carta, manifestació d'opressió social, d'un lector que firmava "una catalana; sin ofender" el la que es fa referència a la autoritat nacional del més fort per tal d'exigir una "normalització de l'espanyol"; aquesta "catalana" exigeix l'obligació per part dels catalans a tractar en espanyol a qui ho demani aludint als arguments franquistes, i que més tard es transmetràn a la constitució, de l'Espanya unida. Ben al contrari, eren majoritaris els articles crítics i tot satírics on es ridiculitzava el passat franquisme. La imaginació es possava en marxa per a fer ús de la llibertat d'expressióo que havia estat limitada al règim durant quaranta anys. L'oposició disposava dels mitjants necessaris per a difundir l'antifranquisme, i no hi havia tabús que limitessin l'expressió. De fet hi havia llibertat, però era perillòs d'utilitzar-la a causa de les possibilitats que hi havia d'un nou cop militar (materialitzat el 2-F) que provoquen una nova situació de persecució ideològica i exila.
És avident qu el pas ue transformà la dictadura en monarquia no estava del tot lligat encara a la mort del General Franco; així doncs tampoc ho estava la política municipal d'un poble tant petit com representatiu com ho és Sentmenat. Els apadrinats pel règim vèien perillar les seves posicions davant la possible legalització del PC, Així com també els representants franquistes a l'Ajuntament temíen el seu desbancament. Això, i potser una creixent valentia popular que augmentava a mida que el franquisme obre les portes, provoquen un seguit de tensions en la "estabilitat" de la vida política. Tot i així, convé remacar el que la majoria dels entrevistats coincideixen em dir, que Mumbrú feia d'alcalde independentment de la política i amb l'idea de beneficiar sense distincions el poble de Sentmenat. Per tant, igualment que Mumbrú actuaba com a alcalde, foren constants les crítiques d'un poble que com a electorat feia la seva funció: protestar. El fet és que el poble estava descontent; i era la ineficàcia de l'administració pública, l'exclusió guvernamental, l'actitut antidemocràtica de l'Ajuntament els que causaven aquest descontent. Un cas concret i significatiu d'aquesta administració franquista en decrèpita decadència és la reducció de la plantilla de metges a la meitat; fet això l'ambulatori comptava tant sols amb un metge que, naturalment, no cubria amb èxit les necessitatsdel poble, que patia eternes cues que molts cops recorien la borera del carrer. Aquesta va ser la primera mesura que el Consistori va aprovar per tal d'ajustar el pressupost de forma equilibrada. Tot i que aquesta situació s'allargà i s'exagerà fins al punt que aquesta falta esdevenía còmica, ningú prenia mesures per a solucionar el problema fins que el poble començà a organitzar una proteta en contra d'un alcalde que negligia les prioritats sanitàries en favor de l'equilibri pressupostari. L'espurna que produí el problema de l'ambulatori encenguè un poble que extendria la flama a l'Ajuntament per a fer sentir una veu que portava més de quaranta anys silenciada. L'ànim s'encenia i creixien les veus de condemna contra Mumbrú. aizí doncs, el poble obrí una assamblea a la Caixa d'estalvis el dia 28 d'octubre de 1978, en la qüal es decidí de fer una manifestació el dia següent a la Plaça de la Vila. Aquesta manifestació, en no ser rebuda per l'Alcalde, va desplaçar-se a la casa particular d'aquest, on s'atacà verbalment l'autoritat municipal. Dies després, nou implicats en aquesta manifestació rebien del govern civil nou respectives multes per "manifestació il·legal". Els denunciats varen prendre mesures ràpidament. El primer era saber qui era l'autor de la denúncia per a adoptar l'atac personal, posteriorment havien de trobar recursos legals per a eludir la sanció. Tots sospitaven que la denuncia provenia de Mumbrú, ja que el dnunciant havia de conèixer per força els noms, i a més alguns denunciats no havien ni tant sols assistit a la manifestació; només Mumbrú podia estar al corrent de la seva implicació gràcies al filtratge d'informació que li facilitaren els seus partidaris. Així doncs, les indagacions començaren a l'Ajuntament; si la manifestació denunciada era il·legal, les altres dues manifestacions celebrades al mateix dia havien d'ésser legals ja que no foren denunciades: l'Ajuntament havia de tenir els permisos, i es allà on, juntament amb aquests es trobà un informe dirigit al govern civil sobre la manifestació "legal". Àvidament preguntaren a l'arxiver sobre l'existència d'un informe sobre la manifestació il·legal, pregunta que el funcionari evadí demostrant que aquest document no era públic, és a dir, era la denuncia que l'Alcalde no els permetia de rebel·lar. Finalment però aquest document va fer-se públic demostrant l'autoria de Mumbrú.
Un assumpte que preocupà al poble durant la transició fou la definitiva ubicació de la central elèctrica FECSA en uns territoris no urbanitzats del que havia de ser la gran urbanització de Can Vinyals. Es tracta d'una proposta que molts pobles i ciutats menysprearen a causa del cost ecològic que suposava la construcció d'una extensa àrea de 400.000 vols al ric paisatge del Vallès. Mumbrú no es qüestionà aquest factor a l'hora d'autoritzar-ne la construcció en beneici del propietari dels terrenys, el qual aconseguia una lucrativa transacció. El permís d'obres que permetè la barbàrie ecològica que suposà la construcció de FECSA fou aprovat en el termini d'un mes., el que significa que només va passar per un plè, i, per tant, fou insuficientment discutit. A més, la vox populi assegurava que FECSA tenia total llibertat per a utilitzar el segells de l'Ajuntament per a segellar permisos que ells mateixos havien redactat. Tot això a canvi del pagament del permís d'obres i una concessió de 180.000 pessetes anyals a l'Ajuntament; aquest es el preu de la natura (o això ens volen fer creure). Sigui quin sigui el benefici que en treguè l'Ajuntament, el fet es que Sentmenat perdé els seus millors paratges a canvi d'una miserable recompensa econòmica gràcies a la gestió egoïsta de Mumbrú a l'alcaldia.
A més de dur a terme una política totalitària i ignorar els interessos populars, l'Ajuntament de Mumbrú s'enfrontava a les peticions econòmiques que les institucions reclamaven. Una de les institucions que més necessitava de les ajudes del consistori era l'Escola Nacional. Aquesta patia una manca de recursos que repercutia en la qualitat de l'ensenyament de forma directa. Per a pal·liar aquesta manca el ministeri cedí noves places de professors; ara faltava que l'Ajuntament cedís pressupost per a la consrucció de noves aules que garantitzessin una plena dedicació del professorat mitjançant la reducció dels grups d'alumnes. Durant el maig de 1977 la comissió va mantenir una entrevista amb el conseller de cultura, el qual va denegar la possibilitat de construïr una planta superior a l'edifici de l'escola declinant-se a favor de la compra de nous terrenys on l'encarregat d'economitzar les obres seria el Ministeri. La Comissió de professors va denegar la proposta del conseller perquè la compra dels terrenys suposaria una despesa insolventable per al ppoble, més encara tractant-se d'uns terrenys sobrevalorats que perderien preu amb la resolució del Plà General; a més, el MEC no posava data límit per a la construcció, cosa que eternitzaria un problema que havia d`ésser ràpidament resolt. Com a mesura inmediata s'habilità el gimnas amb una provisionalitat que durà més de sis mesos. En una niva reunió amb el conseller aqiest va proposar la construcció d'una nova planta, solució que els mestres ja havien aportat anteriorment, com a mesura provisinal fins la resolució dem MEC referent al pressupost, resolució que falla negativament a causa d'un enfocament erroni de la sol·licitat per part de l'Ajuntament. Tot i que el conseller nega l'existència de subvencions, el MEC cedeix 250.000 pessetes a mode d'ajuda, cosa que representa un 20% del cost de la obra. Davant una nova insistència de la Comissió d'Ensenyament l'Ajuntament contesta protocolàriament que "no hi ha res de nou". L'únic inconvenient és l'econòmic, el qual resta a l'espera de la resolució del MEC. Així doncs l'Ajuntament passà la patata calenta a l'Asociació de Pares alegant que eren ells els qui havien d'afrontar les despesses; els pares demanarien un prèstec que posteriorment tornaria a l'Ajuntament. La Comissió va rebre amb indignació la mesura; doncs el maeix alcalde havoa sol·licitat anteriorment subvencions per a la guarderia de l'scola privada. Finalment l'Ajuntament va ser qui es va fer càrreg del crèdit. La Comissió d'Ensenyament va remarcar que l'auntament, el qual solucionava amb diligència els afers de l'escola privada, entorpia la millora de l'escola pública amb invencions burocràtiques i incompetència política; varen estar d'acord en afirmat que la resolució, encara que satisfactòria, tant sols havia estat provisional en quant a les necessitats de l'Escola Nacional.
Els principals afectats per la política d'obres que havia emprès l'Ajuntament foren els pagesos. Aquests també tingueren el seu racó el Ressó per a manifestar la seva indignació davant d'un fenòmen que els arrossegava a la ruina. Les seves terres eren ara considerades quelcom urbanitzable i, per tant, negoci; aleshores foren importants les expropiacions o els més greus tràfics d'influències que permetien d'adquirir a baix preu terrrenys que serien revalorats pel Plà General. La zona industrial de Sentmenat es començà a construir sense prèvia aprovació del Plà, i per tant, sense distribució arquitectònica oficial dels carrers; alguna cosa en sabia qui va començar-les.
L'Ajuntament afrontava també un problema origen de la majoria de protestes populars; la distribució d'aigüa potable. El poble tant sols podia disfrutar d'aquesta durant dues hores diàries gràcies al provisionament suministrat per un camió costerna provinent de Sabadell que omplia el dipòsit minicipal. A més d'estar supeditat a l'aigüa veïna, Sentmenat no podia gaudir de l'aigüa de les muntanyes del terme ja que aquestes restaven contaminades per les proliferants granges que, amb el consentiment de l'Ajuntament, abocaven les restes al riu. La petició d'aigüa corrent i franca de contribucions fou aleshores el crit diari del poble que patia l'indiferència amb que els seus representants el tractaven.
Durant el desembre de 1979 esclatà la notícia de l'ubicació de la presó Model al terme municipal de Sentmenat. Les agrupacions polítiques i populars es començaren a posicionar a la defensiva per a afrontar un projecta titllat d'antidemocràtic. Es posa en marxa una olimpiada política en la que tots els grups locals lluiten per la medalla d'una prestigiosa prova: enfrontar-se a la decissió de la Generalitat. CDC comança la cursa acusant de corrupció al propi Lluís armet, conseller de política territorial i obres públiques. En portada, una fase amb qye Tomàs Parellada inicia una assamblea popular; "Aquí, al poble de Carabanchel, es viu un règim de terror. Tot el poble es una presó". Convergència fou el primer grup polític en pronunciar-se en contra de la decisió de la Generalitat. Així doncs repartiren uns fulls informatius porta per porta on acusaven al propi conseller Lluís armet de corrupció. Jaume Carbonell qualifica en una crònica aquest acte de "pixar fora de l'orinal". La "difamació" fou engruixida per la ràpida transmissió que els comerços d'un poble proporcionen; l'electorat estava preparat per a animar els seus "atletes" polítics. Aleshores arribà el plè que comptava amb la nombrosa assistència d'eventuals interessats. Estant l'electorat present, els fulls que repartí Convergència donarien credibilitat al partit de Jordi Canyamerres, el qual actuaria durant el plè com a "portaveu" dels projectes de la Generalitat per tal d'assolir prestigi en la política local. Quan l'Alcalde anuncià que Jordi Pujol i Armet havien denegat la proposta ja que el terreny no era urbanitzable, Jordi Canyameres procedí al del·liri retòric per tal de recuperar l'autoritat davant els assistents; foren moltes les faltes a Armet en el seu discurs. Però l'estratègia de Convergència rutlla a la perfecció. Canyameres serà l'opositor de la Model per tal de captivar el vot popular. La polèmica està assegurada, i amb ella el prestigi i l'escalada política. Jaume Carbonell escenifica l'actitut de Canyameres vers Armet amb la frase: "Primer et dic porc i desprès ho retiro, i et demano perdó". Provablement es la millor definició per al repartiment de fulls informatius que Convergència utilitza per a desmentir les acusacions contra Lluís Armet. No els convé tenir enemics. Tot plegat ha estat un joc polític sense cap fonament material carregat d'interessos electorals.
Desprès de 40 anys tornen les urnes de l'exili. El país decidirà la trajectòria del seu futur en un acte que avui dia ja avorreix per la seva monotonia. Ha desaparegut la "dama censura" que a A. Rossinyol despulla poèticament, i tant la vida autonòmica com la municipal es preparen per a escollir. A les eleccions de juny de 1977, a Sentmenat varen pericipar-hi 1821 electors; entre aquests la força més votada fou el PSOE-PSC amb un total de 591 vots seguits pels 468 del Pacte Democràtic per Catalunya. El PSUC i UCD els segueixen per aquest ordre. Els resultats no canviaren gaire al març de 1979 quan amb una participació de 1662 electors el PSOE-PSC pujà a 663 vots amb un notable descents del PSUC, seguit per CiU amb 505 vots. UCD seguia amb un electorat no gaire disminuit. A les municipals, amb una participació de 1980 electors, es a dir un 77,19% de participació, el PSOE-PSC es mantenia al capdavant amb 588 vots seguits pels 474 de CiU. Com a resultat, Torrents fou elegit alcalde del PSOE-PSC, alcaldia que diraria vuir anys. A les eleccions del parlament les coses canviaren. Convergència aconseguia una majoria de 667 vont contra 455 del PSOE-PSC essent la participació de 1776 persones. Això permet entreveure que el vot varia en funció dels interessos que demanen un partit català al parlament i un partit d'esquerres al municipi. Els resultats del referendum fou d'un 66,96% dels vots a favor de l'Estatut d'Autonomia, un 4,21% en contra, un 2,47% de vots en blanc i un 0,19% de vots nuls. La participació fou d'un 73% del cens, es a dir: 1910 persones d'entre 2588. Partint d'aquestes dades es pot considerar que a Sentmenat ha predominat enormement el pensament antifranquista, tant d'esquerres (PSUC, PSOE-PSC i ERC predominen en les primeres eleccions municipals), com catalanista (CiU és la força més votada pels sentmenatencs al parlament. L'existència d'una minoria neofranquista, però, no es pot obviar ja que demostra el reduït grup d'afavorits del règim. Un fet del que Jaume Verdaguer em parlà, i que es feu evident en el reduït cens de Senmenat, es la febre que portà la democràcia; tothom havia de tenir el seu lloc en la plítica i sorgien rivalitats ideològiques que arribaven a trencar velles amistats o llaços familiars. Va ésser una febre, diu Verdaguer, que s'ha calmat amb els anys fins als límits alarmants d'indiferència en que vivim. La veritat és que l'arribada de les eleccions ha esdevingut rutina, i això ha generat un descuidament general del tot perjudicial per a la democràcia.
Realment existí una confrontació ideològica que es visquè en el dia a dia, en cada conversació. Les diferents posicions reclamaven polítiques diferents, a vegades amb la mateixa intenció, i d'altres tot al contrari. Aquesta rivalitat es manifesta en les entrevistes que han recollit la diversitat ideològica del poble. A l'hora d'opinar sobre Mumbrú ha predominat el silenci del no despertar rancúnies. Tost el reconèixen com un treballador del poble que ha preferit ser alcalde a que el lloc l'ocupi un de Madrid. Coincidèixen en dir que no tenía política pròpia, i com Roas, reconèixen que actuava en benefici dels interessos de l'oligarquia local. Jaume Verdauer i Josep Biguas el deineixen com el que va patir el desbordament d'una "presa" que portava quaranta anys acumulant. Mumbrú, diu Verdauer, no va saber donar la bufetada a temps per tal de parar la desobediència d'un fill desviat. Per a la majoria, els principals prolemes que patí Sentmenat durant la transició estribaren en la mala gestió i uns serveis públics defectuosos. En la vessant ideològica, Verdaguer destaca l'absurt extrem de rivalitat en que s'arribà, ja que es confonia entre els "bons" i els "dolents" en funció de l'ideologia que s'adoptava, sense tenir en compte les intencions. Tot i aquesta problemàtica, Mumbú no aprècia problemes destacables; els normals, diu Mumbrú. Tots, excepte Roas (mostra d'un PSOE molt diferent al felipista) que es manifesta partidari de la ruptura i el referèndum per a la República que se'ls robà als que l'escolliren el 31, coincideixen en dir que la transició ha resultat favorable tenint en compte el marc pacífic dens dl que s'ha realitzat. Això no vol dir qu no lamentin els drets a que hen hagut de rebutjar per a permetre el "pacte". Verdagues lamenta que no haguem aconseguit la mateixa independència econòmica de que gaudeix Euskadi. Per a Mumbrú la transició s'ha resolt amb normalitat; ni per a bé ni per a malament, amb normalitat: potser es que no ho recorda. La decepció predomina a l'hora d'opinar sobre els resultats del pacte pacífic; Bigas lamenta que la política és obviada per unes juventuts educades en l'oblid històric, mentres que Verdaguer es queixa d'una normalització lingüística incomplerta encara que pacífica. Roas aprofita per a denunciar la decadència política provocada pel métoda americà artificiat per la CIA que ha fet desviar el vot d'esquerra i unificar el de dreta. Mumbrú, per descomptat, es mostra indiferent; ell no tenia ideologia, i per tant, tampoc tenia esperances polítiques. Com a resultat, es pot deduir que existeixen dues formes d'oposició que aglutinaven l'antifranquisme a Sentmenat: l'esquerra rupturista amb esperances republicanes, i el catalanisme lingüístic i cultural. Paralel a aquests dos estava el lliure pensament amb que gent com Andreu Rossinyol unificaven esquerra i catalanisme en l'interès primordial de restaurar el poble
Amb la finalització d'aquest estudi queden satisfets els meus objectius que no son altres que els de tornar a la memòria popular que fou la transició i quines són les conseqüències de l'oblit històric que la democràcia cuinada pel franquisme ha creat per a mantenir un silenci que no recordi qui foren els assassins. Rememorant la situació dictatorial de l'Ajuntament franquista i la repressió lingüística que exercia aquest burocràticament, intento analogitzar la situació amb el marc nacional d'Arias i Fraga per a que desemboqui aquesta analogia en la monarquia i la constitució de l'Espanya de l'apertura. Recordant, es pot arribar a la conclussió que els qui governen actualment no manen amb la legitimitat de que gaudeixen, i que el document forçat que tenen per bandera no ès un manual de democràcia. Crec que Sentmenat, l'antifranquisme va adoptar una forma molt més lligada al catalanisme que a qualsevol aspiració política. Els sentmenatencs volien alliberar-se del franquisme que comportava el domini espanyol, franquisme que impedia el desemvolupament cultural i social d'un poble amb vida pròpia. Per davant de qualsevol interès polític hi havia la senyera com a punt comú, fins que a l'arribada de les eleccions, ja sigui per interessos o per conviccions, aquest catalanisme quedà en un segom plà darrera la novetat de la democràcia. Ja sigui una cosa o l'altra l'element aglutinant, no es pot discutir que de no haver existit una posició popular ferma, els hereus de la democràcia, des de UCD fins el PC, haguessin elaborat els fonaments de la constitució de mà amb l'apertura monarquica; així ho demostra l'obtenció de l'Estatut per mitjà d'incansables manifestacions. El silenci de M. Mumbrú m'ha dmostrat el veritable interès del franquisme en fer oblidar víctimes i torturadors per tal de, com es pot comprovar als telenotícies, tergiversar els papers i atribuir els mèrit als creadors del problema. Avui en dia es concep la mort de Carrero Blanco com un atemptat a la democràcia; això demostra la ignorància històrica que ha acabat aconseguint, com deia un grup musical, que odiem als oprimits i estimem als opressors. Si recordem sobre Mumbrú i veiem el seu historial (FECSA, l'ambulatori, l'aigüa,....) comprovarem que no era tanta la bondad de la seva política; (o la que li feien fer). La democràcia que començà inestable ha caigut avui en l'oblid; només l'informació que treballs com aquest proporcionen pot fer que recordem la raó a l'hora de jutjar els afers de la política actual. Queden però pendents molts punts foscos que impedeixen una visió clara de cada conflicte, doncs el silenci provoca aquesta situació. informació extreta de la biblioteca de Sentmenat |
|