senyera
Santa Caterina







LA CAPELLA DE SANTA CATERINA DE LA SERRA DE DALT



Aquest és el títol del magnífic treball de recerca de l'historiador local Esteve Canyameres Ramoneda sobre aquesta poc coneguda peça del patrimoni arquitectònic de Sentmenat, l'únic edifici de finals del barroc que ens queda. La seva senzillesa, austeritat i simplicitat li confereixen un encant especial que han sabut apreciar els veïns del barri de la Serra, doncs gràcies als seus esforços ha pogut conservar-se. Ara, a més, podem conèixer els petits tresors que ens amagava la seva història.




Els orígens de la capella arranquen de la segona meitat del segle XVII, entre 1668 i 1678, qian uns camperols llaurant uns camps propietat dels marquesos de sentmenat, troven, segurament al mateix lloc on hi ha actualment la capella", una imatge de Santa Caterina d'Alexandria que consta en els inventari dels béns d'Emerenciana de Torrala i de Gassol, esposa del marquès Francesc de Sentmenat i de Perapertussa. Al testament de la marquesa de l'any 1678 figura una disposició per reservar 1000 liures per fer una capella en lo lloch ahont finch trobada Santa Catahrina, martir i perquè amb la quantitat restant s'oficiés una missa semanena y un aniversari cada dissapte celebradors en la dita capelleta per salut i repós de la mia ànima.

Els problemes econòmics de la casa dels Sentmenat, agreujats pel suport donat a l'arxiduc Carles en la guerra del successió, van impedir fer realitat l'última voluntat de la marquesa. Una situació que va canviar amb el matrimoni del seu nét amb la comtessa de Munter i senyora del castell de Plegamans, Maria Josepa Clariana i de Montaner. que solucionà els problemes financers. El fill d'aquest enllaç, Joan Antoni de Sentmenat i de Boixadors, va posar en ordre el patrimoni familiar i així va descobrir el testament da la seva besàvia. Així, i per acomplir la seva voluntat, a l'any 1768 el marquès demana llicència al Bisbat de Barcelona per construir la capella, unes obres que van acabar dos anys després. Al juliol de 1770 el vicari general beneeix la capella i dóna permís per poder oficiar misses.

Al 1855, Joaquim Gassol de Sentmenat i de Villalonga s'exilià a causa dels disturbis polítics de l'època i deixa d'ingressar els fons per a les misses que es deixen de fer. En tornar al 1875, el marquès ordena que continuïn les donacions y que ademàs se compensasen los años omitidos celebrando doble hasta ponerse al corriente. Però, tot i així, com es pot llegir al memorial de la parròquia de 1892, al finalitzar el segle, quasi no se celebren misses i sembla ser que la capella només s'obria el 25 d'abril, Sant Marc, aprofitant la processó que passava pel davant. Ja el segle XX tenim notícies que, als anys trenta, la capella s'obria durant la Setmana Santa, pel Corpus i per la festa dels llums del carrer.

Tres dies després d'esclatar la guerra civil, el 21 de juliol de 1936, l'església parroquial fou cremada i saquejada. Sembla ser que el mateix dia a la nit un grup de persones va anar fins a la capella de Santa Caterina amb la intenció de fer el mateix. "La Maria i la Tresa Pujol Sellàs expliquen que el seu avi, Jaume Pujol i Margenat (de cal Penyus), aconseguí convèncer als exaltats que si cremaven la capella cremarien també casa seva i ell no hi tenia culpa. Llavors van optar per treure tot el mobiliari que hi havia dins de la capella (bàsicament el retaule i la imatge de la Santa) i ho van cremar".

Als primers anys de la postguerra la capella es torna a obrir per Setmana Santa i per Corpus i, des d'almenys 1950, es celebra la missa dels diumenges. Però a mitjans dels anys seixanta la poca assistència de feligresos provocà la suspensió dels oficis religiosos i la capella romandrà tancada fins a principis de 1981, quan un grup de dones enceten un moviment per a la seva restauració i fan una col·lecta i així, a l'abril del mateix any, s'inaugurà oficialment. Des de llavors s'oficia una missa cada dissabte i, com observa Canyameres, i per una curiosa paradoxa de la historia, s'acompleix l'última voluntat d'Emerenciana de Toralla, sense que ho sabés ningú.

Aquesta breu ressenya no fa justícia als molts detalls, dades i documents de l'època que ens aporta el treball d'Esteve Canyameres. Els que vulguin aprofundir en aquesta història tenen a disposició un exemplar a la Biblioteca Fredric Alfonso i Orfila.


senyera